Senzillament increïble! Quina història... i el millor és que no es tracta d’una ficció, sinó d'un documental! Joan Pujol Garcia va ser el millor espia de la Segona Guerra Mundial i va viure, sens dubte, una de les vides més intenses del segle XX.

El públic reia entusiasmat, i això que no es tractava d’una pel·lícula d’humor, però el joc d’enganys que va tramar l’espia doble Garbo és tan rocambolesca i inversemblant que només pots fer dues coses: aplaudir l’enginy o riure’t de l’absurditat. Els espectadors van escollir la segona opció.

El que enganxa del documental és la història, però aquesta no seria res si no estigués ben narrada, com és el cas. La pel·lícula està feta amb pedaços: hi ha imatges reals de la Segona Guerra Mundial (algunes espectaculars, com les del desembarcament de Normandia o les de les desfilades megalòmanes dels nazis), trossos de pel·lícules de Hollywood i entrevistes a experts. El director aconsegueix enllaçar tots els trossos de manera que les imatges de ficció, les reals i les explicacions queden perfectament connectades. No hi ha narrador, però tampoc fa falta, ja que els diàlegs de les pel·lícules i les entrevistes et fan seguir el fil de la trama amb molta naturalitat i les transicions estan molt aconseguides.

Després de veure la pel·lícula, arribes a una conclusió, o Joan Pujol era un cabronàs amb molta sort, o és que realment era “el millor actor del món”, com consideraven els seus superiors de l’MI5 anglès (de fet, el seu alies ve de Greta Garbo). Com s’explica sinó aquesta fe cega que tenien en ell els alemanys? La seva ment va ser capaç de crear fins a 22 agents inexistents que treballaven per a ell des del port de Liverpool fins a Egipte, cadascun amb la seva pròpia personalitat, els seus problemes i... els seus sous, que servien per a finançar les operacions dels serveis secrets anglesos.

Però la seva gran obra, i pel que la història li deu tant, és pel paper que va tenir al desembarcament de Normandia. Quan ell va dir que les operacions a Normandia no eren més que una maniobra de distracció i que la invasió anglesa es produiria pel Pas de Calais, tothom el va creure, fins a tal punt que dos mesos després de l’operació, els alemanys encara esperaven als anglesos a les platges de Calais, quan aquests ja anaven de camí a París.

I tot i així, van continuar confiant en ell fins a l’extrem que, un cop acabada la guerra i derrotats els alemanys, aquests, fent un gest d’agraïment per tots els seus esforços, li van donar una gran quantitat de diners que li van servir per a poder simular la seva mort a Angola i marxar a viure a Venezuela sense deixar rastres.

No s’atura aquí la història de l’agent Garbo, el documental acaba amb final feliç, però... no us penseu que us donarem pistes, simplement direm que pot fer saltar alguna llagrimeta d’emoció.

Els documentals no solen tenir molta sortida comercial, així que us recomanem que us afanyeu en anar-lo a veure perquè, desgraciadament, no serà a les cartelleres per molt temps. No us perdeu l’oportunitat de conèixer a Garbo!