Avui, 20 de novembre, es compleixen 34 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Aprofitant l’efemèride, i sent aquesta una data tan transcendental en la història recent del país, hem sortit al campus per fer una mica de memòria col·lectiva i veure què recorden i com van viure aquella jornada alguns dels membres de la nostra comunitat universitària. Llegeix a continuació les entrevistes.  

Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB

Al 20-N, pel context, jo estava estudiant aquí, feia l’últim curs de carrera. Per tant, jo havia de ser a classe, aquí, al matí, i a la tarda me’n vaig anar cap a casa a estudiar. A més, en aquells moments, estàvem preparant el casament, perquè jo em vaig casar al desembre d’aquell mateix any. Era un mes abans de casar-me i estàvem molt atabalats. El que sí que recordo és una sensació difícil de descriure, però com d’alleujament, de dir: “ja era hora”. A més a més, com que tota aquella agonia va ser tan llarga i pesada... Imagina’t, jo deuria tenir 21 anys, però des que tenia consciència política, o des de petit, allò que diuen tenir “uso de razón”, tothom esperàvem que es morís el dictador. Tothom sabia que allò s’havia d’acabar, perquè en la política d’ara no és res definitiu, però en el cas del dictador era clar que quan s’acabés el dictador, s’acabaria el problema.

Eren molts anys d’esperar a veure quan s’acabaria, tothom sabia que ningú el faria fora, bé, un atemptat d’ETA potser era l’única cosa que el podia fer fora, però era improbable. Per tant, s’havia de morir, sona molt bèstia dir-ho així, però la dictadura depenia d’una qüestió biològica, d’un final físic. Finalment, quan es va morir, no sabíem què vindria després, però pensàvem que com a mínim hi havia un camí obert en el què podien passar coses.

Jo recordo aquesta sensació d’alleujament. Després, no recordo exactament si vam celebrar-ho amb cava el mateix dia o no, que hi ha molta gent que diu que sí que van obrir ampolles de cava. Jo tenia una edat i vivia en aquells moments encara a casa dels pares i allà crec que no ho vam fer, però és possible que al cap de setmana següent amb els amics sí, llavors sí que ho deuríem celebrar d’alguna manera d’aquest estil.  

Begonya Merino, estudiant de la UAB

 

Recordo que m’estava preparant per a anar a l’escola. Jo tenia set anys, estava preparant-me per anar a l’escola, rentant-me la cara i tot això, i la meva mare va dir-me : “no cal que et preparis que avui no hi haurà escola”. I després vam començar a sentir a la ràdio tot tipus de música sacra, música clàssica, però d’aquesta de tipus més aviat religiosa. A continuació, aquella escena famosa per televisió de l’Arias Navarro, si no recordo malament, que va sortir plorant i explicant que Franco havia mort. Realment estaven acostumats tots a viure en aquella grisor, era tot tan gris i tan pla que no sé què dir-te… D’expectatives sobre què passaria no recordo res. Era molt petita, no recordo bé si vam tenir por, si vam pensar què passaria després…

Magin Rus, treballador de la UAB

Precisament aquell dia, quan van difondre la notícia que Franco havia mort, jo estava aquí, a la UAB, treballant, perquè jo porto aquí ja 39 anys treballant.

Segons la meva opinió, jo no el trobo a faltar. Tampoc no ho vaig aplaudir, perquè jo no aplaudeixo la mort de ningú. Penso que tots els països han de tenir unes llibertats, que són les que hem adquirit i penso que avui dia no sabem respectar aquestes llibertats.

Retornant a aquell dia, jo recordo que tothom es mobilitzava i que tothom opinava. A mi, que el dictador es morís, no em va causar cap impressió, sí que m’hagués causat molta més impressió que m’haguessin dit que s’havia mort perquè li havien posat una bomba. Però no que es morís així, perquè ja era una persona que tenia una edat i era natural que es morís. A banda d’això, jo, per suposat, prefereixo això que tenim ara abans que allò.

 

Recordo ma mare molt espantada. És la memòria que tinc. Que el meu pare li explicava que Franco havia mort i l’ensurt per no saber què passaria. Bàsicament és el record que tinc, no recordo gaire cosa més. Jo tenia cinc anys, justet, justet, perquè feia poc que els havia fet. Això és el que recordo, suposo que és l’ensurt, principalment, el que m’ha quedat a la memòria.

No recordo exactament el que estava fent, el que sí que recordo és la mort de Franco després d’uns quants dies que tothom sabia que s’havia de morir; i l’explosió d’alegria de moltíssima gent que finalment va veure que allò s’acabava. Diguem que aquest és el record que tinc més impressionant. Veies la gent del carrer que estava exultant; i ho estaven perquè s’acabava una etapa de la història.

No me’n recordo ben bé, però jo deuria estar treballant, o deuria ser a casa. Exactament del precís moment, no me’n recordo. Sí que recordo que hi havia molta gent que estava preparant això des de feia dies, alguna mena de celebració, perquè això es veia a venir. Després, me’n recordo del funeral, del dia que va estar el fèretre exposat i de la gent que hi passava, que precisament no tenia molt a veure amb el que jo pensava...

Jo el que recordo és que… a veure, tenia el nen petit, que feia poc que havia nascut i no ho tenia gaire clar... Perquè el meu marit era jove i, com que estàvem amb el problema del Sàhara, el problema que jo tenia era que no se m’emportessin el marit a les tropes del Sàhara, a la famosa marxa verda, perquè ell ens aquells moments era reservista. Per la resta, jo veia el que passava per la televisió i deia: “bueno, i ara com quedem nosaltres?”. Per sort, finalment, ens hem sortit prou bé.